Per ajudar una amiga a fer un projecte de classe, (més que res, per fer-li d'inspiració) he rescatat aquesta serie de contes que vaig escriure a l'estiu de 2004 i que formaven part d'un projecte de textos encadenats en que es narrava el que li passava a una persona per conte des que es despertava fins que s'adormia un altre cop. (en 8 contes ja ho vaig traïr una vegada, pero en fi, aquest era el concepte original).
L'estil no està revisat, i tampoc el format ni el ràcord entre contes, però no deixa de semblar-me interessant.
Els links:
1- Laura
2- Màrius
3- Afortunat
4- Dr. Tarradellas
5- Van Dhällich
6- Daniel Tarradellas (interromput)
7- L'auca de Jaume Vitoro
8- HDS
miércoles, 3 de febrero de 2010
8 - HDS
Va despenjar-se del sostre en el que dormia i caiguè sonorament al terra. Havia descansat les dues hores de costum i ara havia d’alimentar-se. Va agafar el sac que li donava el nom a la seva raça, els homes del sac, i es disposà a abandonar-se als seus impulsos monstruosos naturals i oblidar-se de la seva mediocre identitat de barista que tenia durant el dia.
Sortí de casa seva ràpidament, escalant per la paret fosca fins al terrat i comença a olorar l’aire, per a seguir algun rastre. L’havia trobat. Un nen d’uns quatre anys. No gaire lluny, potser sis illes o set. Començà a saltar d’un terrat a l’altre amb la seva agilitat sobrenatural. Els carrers mai estaven buits a la gran ciutat, i menys a les deu de la nit, però els homes del sac acabaven aprenent com moure’s entre les ombres. Va saltar d’un terrat a la façana de la casa del davant, massa lunyana per anar al terrat directament, pujà al terrat i saltà a la casa següent i d’allí a un fanal, que, per desgràcia seva, estava en mal estat i caiguè, catapultant-lo a dins d’una comissaria de policia.
L’apuntaren amb una pistola.
-Quiet!
Una pistola per agent, és a dir, deu pistoles.
Un jove oficial se li acostà, però ell el rebutjà amb un cop de mà, que el feu atravessar tota la habitació fins a la paret. Els altres agents varen disparar. Varen fer falta unes 40 bales per a deixar-lo incapaç de moure’s, a terra, amb diversos policies que s’havien trencat algun membre o estaven inconscients.
El transportaren a un cel•la
Sortí de casa seva ràpidament, escalant per la paret fosca fins al terrat i comença a olorar l’aire, per a seguir algun rastre. L’havia trobat. Un nen d’uns quatre anys. No gaire lluny, potser sis illes o set. Començà a saltar d’un terrat a l’altre amb la seva agilitat sobrenatural. Els carrers mai estaven buits a la gran ciutat, i menys a les deu de la nit, però els homes del sac acabaven aprenent com moure’s entre les ombres. Va saltar d’un terrat a la façana de la casa del davant, massa lunyana per anar al terrat directament, pujà al terrat i saltà a la casa següent i d’allí a un fanal, que, per desgràcia seva, estava en mal estat i caiguè, catapultant-lo a dins d’una comissaria de policia.
L’apuntaren amb una pistola.
-Quiet!
Una pistola per agent, és a dir, deu pistoles.
Un jove oficial se li acostà, però ell el rebutjà amb un cop de mà, que el feu atravessar tota la habitació fins a la paret. Els altres agents varen disparar. Varen fer falta unes 40 bales per a deixar-lo incapaç de moure’s, a terra, amb diversos policies que s’havien trencat algun membre o estaven inconscients.
El transportaren a un cel•la
7 - L'auca de Jaume Vitoro
Aquest cutre oficinista
Està dormint a l’escriptori
I el crida l’cap, amb rebombori.
El seu cap mira una llista
I despres va i el saluda,
Ell contesta amb veu aguda
Li fa una gran proposta,
I la aprofita a l’instant
Mai no havia guanyat tant!
Li encarreguen un progecte
Creient que era idea seva
D’ell que dorm sense treva!
Fa el breu tragecte
Que el separa de la taula
Al costat de la de Paula
Posa el cap a la carpeta
Es comença a relaxar,
Ulls tancats i va, a roncar!
Està dormint a l’escriptori
I el crida l’cap, amb rebombori.
El seu cap mira una llista
I despres va i el saluda,
Ell contesta amb veu aguda
Li fa una gran proposta,
I la aprofita a l’instant
Mai no havia guanyat tant!
Li encarreguen un progecte
Creient que era idea seva
D’ell que dorm sense treva!
Fa el breu tragecte
Que el separa de la taula
Al costat de la de Paula
Posa el cap a la carpeta
Es comença a relaxar,
Ulls tancats i va, a roncar!
6 - Daniel Tarradellas (Interromput)
Heu sentit a parlar del famós doctor Tarradellas? Un dels homes més respectats per la seva sinceritat i saber fer? Doncs aquest era el seu germà bessò, exactament igual de gros, vell i calb però amb encara més aspecte de pare noel que el seu germà degut al seu bigoti blanc.
Si el seu germà és conegut i poderós, ell ho és cinc cops més, propietari de totes les empreses de serveis privats de la ciutat, que és de les més grans del país... Tarradellas.sa, Aigües de Tarradellas, Tarradellaselecrtic, Tarrafònica, Assegurances Tarradellas, Caixa Tarradellas...
A l’escriptori del seu despatx privat, a l’altíssim gratacels de la Tarradellas.sa, està comprovant diversos documents de contabilitat, estadístiques, fitxes d’empleats... Sempre se l’ha considerat una ment privilegiada i, realment, és intel•ligent, però els qui el coneixen a fons no escollirien aquesta paraula per a definir-lo sino que preferirien despiatat, malvat o, sent molt positiu, astut...
Entre tots els papers que examina, trova el que li interessa: Jaume Vítoro
El fa cridar.
Es presenta amb la seva trista camisa d’oficinista, els pantalons rebaixats, la corbata cutre de pixatinters i l’aspecte caspós de tots els oficinistes mediocres... calb, “cortinilla”, amb ulleres, un mostatxo de morsa increïble, les dents descolocades.
-Em volia veure, senyor Tarradellas?
-Sí, passi passi..
-Què volia?
-Bé, miri, simplement el volia informar que el seu progecte, “A-21” m’ha agradat molt...
L’oficinista està a punt de dir que ell no ha fet cap A-21 però s’interromp.
-I com que m’ha agradat tant, el faig cap de progecte amb triple sou i més vacances.
L’oficinista somriu i accepta encantat, firma els documents que faran que quan algú descobreixi que es tracta d’un progecte fraudulent i il•legal res pugui ser considerat culpa del sr. Tarradellas.
Sempre pensa que, estar comprovant documents des que es lleva és pesat però extremament útil. Està participant en el seu joc fraudulent fins a l’hora de dinar, havent enganyat a tres oficinistes més, extorsionat a varies persones, corromput diversos polítics i manat assassinar a dos persones que li fan nosa.
Torradetes amb mantega i salmó fumat, amanida lleugera i cochinillo acabat de fer. Vi i un licor per a digerir.
Es disposa a seguir quan rep una trucada. Es el marit d’una de les seves nebodes.
-Suposo que li interessarà saber a qui tenim aquí, tiet.
“Sap que no m’agrada que em digui tiet. M’ho pagarà”
-A l’hospital?
-Sí, vine, el papà ja està arribant.
“El meu germà és imbècil, permetre que i diguin papà...”
Agafa el seu cotxe per la ciutat i ordena al seu xòfer que el porti a l’hospital del seu germà.
En arribar-hi, es troba amb els marits de les seves tres nebodes i el seu bessò, que mira, sorpès, un noi inconscient que va conèixer a l’instant... Havia robat gran part dels diners de la familia feia uns anys! Ho pagaria...
Convenç al seu germà per que posi en marxa un pla que havia fet com a simple divagació venjativa i, gràcies al poder i prestigi combinat de tots cinc, el noi és enterrat viu aquella nit.
Aquella tarda ha fet moltíssims
Si el seu germà és conegut i poderós, ell ho és cinc cops més, propietari de totes les empreses de serveis privats de la ciutat, que és de les més grans del país... Tarradellas.sa, Aigües de Tarradellas, Tarradellaselecrtic, Tarrafònica, Assegurances Tarradellas, Caixa Tarradellas...
A l’escriptori del seu despatx privat, a l’altíssim gratacels de la Tarradellas.sa, està comprovant diversos documents de contabilitat, estadístiques, fitxes d’empleats... Sempre se l’ha considerat una ment privilegiada i, realment, és intel•ligent, però els qui el coneixen a fons no escollirien aquesta paraula per a definir-lo sino que preferirien despiatat, malvat o, sent molt positiu, astut...
Entre tots els papers que examina, trova el que li interessa: Jaume Vítoro
El fa cridar.
Es presenta amb la seva trista camisa d’oficinista, els pantalons rebaixats, la corbata cutre de pixatinters i l’aspecte caspós de tots els oficinistes mediocres... calb, “cortinilla”, amb ulleres, un mostatxo de morsa increïble, les dents descolocades.
-Em volia veure, senyor Tarradellas?
-Sí, passi passi..
-Què volia?
-Bé, miri, simplement el volia informar que el seu progecte, “A-21” m’ha agradat molt...
L’oficinista està a punt de dir que ell no ha fet cap A-21 però s’interromp.
-I com que m’ha agradat tant, el faig cap de progecte amb triple sou i més vacances.
L’oficinista somriu i accepta encantat, firma els documents que faran que quan algú descobreixi que es tracta d’un progecte fraudulent i il•legal res pugui ser considerat culpa del sr. Tarradellas.
Sempre pensa que, estar comprovant documents des que es lleva és pesat però extremament útil. Està participant en el seu joc fraudulent fins a l’hora de dinar, havent enganyat a tres oficinistes més, extorsionat a varies persones, corromput diversos polítics i manat assassinar a dos persones que li fan nosa.
Torradetes amb mantega i salmó fumat, amanida lleugera i cochinillo acabat de fer. Vi i un licor per a digerir.
Es disposa a seguir quan rep una trucada. Es el marit d’una de les seves nebodes.
-Suposo que li interessarà saber a qui tenim aquí, tiet.
“Sap que no m’agrada que em digui tiet. M’ho pagarà”
-A l’hospital?
-Sí, vine, el papà ja està arribant.
“El meu germà és imbècil, permetre que i diguin papà...”
Agafa el seu cotxe per la ciutat i ordena al seu xòfer que el porti a l’hospital del seu germà.
En arribar-hi, es troba amb els marits de les seves tres nebodes i el seu bessò, que mira, sorpès, un noi inconscient que va conèixer a l’instant... Havia robat gran part dels diners de la familia feia uns anys! Ho pagaria...
Convenç al seu germà per que posi en marxa un pla que havia fet com a simple divagació venjativa i, gràcies al poder i prestigi combinat de tots cinc, el noi és enterrat viu aquella nit.
Aquella tarda ha fet moltíssims
5 - Van Dhällich
Com cada matí, es despertà saltant del llit, animat i feliç, i anà a prendre el seu bol de cereals. El dr. Van Dhällich era un dels habitants més intel•ligents de la ciutat, i s’havia especialitzat en un munt de disciplines. La que feia un temps que li interessava era poc ortodoxa: La sortologia. Estudiava les persones afortunades i els seus cops de sort, la seva frequència i magnitut i d’altres detalls.
Va mirar el rellotge de les cinc mentre se servia el seu segon bol. Eren les quatre del matí... amb la vellesa cada cop es despertava més tard... va servir-se la llet i, amb l’altra mà, mantení obert el seu llibre sobre amulets i energies positives, escrit al Tíbet feia segles. Evidentment n’era un copia...
Va anar al labavo, encenguè la dutxa, hi entrà, en sortí, es traguè el pijama, tornà a entrar-hi, es rentà, en sortí, es cobrí amb una tovallola, s’afeità i es pentinà els escassos cabells blancs sense cap resultat aparent. Es vestí amb un jersei caqui, uns pantalons de pana marró i una camisa, i sabates marrons amb mitjons blancs. S’asseiè a la seva saleta d’estar, plena dels seus llibres més imprescindibles fins al cap d’amunt de les parets i agafà un llibre i començà a escriure’l. Dues hores desprès, l’havia acabat. Era un petit assaig sobre com escriure assajos en poc temps. Desprès agafà un yo-yo i començà a millorar els seus moviments favorits.
Una estona després, el seu amic Tarradellas trucava a la porta. El va rebre amb alegria, era un dels seus millors amics. Es coneixien des que estudiaven medicina... quins records! Va obrir la porta.
-Estimat amic! –va dir obrint els braços com per fer-li una abraçada- quina alegria de veure’t!
-Bé, no tinc cap altre amic que a les set del matí vulgui rebre visites... en general dormen... hehehehe
En Van Dhällich va riure però, com a psiquiatra que era, va pensar que tot i ser respectat i afable, el seu amic mai s’obria del tot als altres...
Varen passar les hores següents parlant sobre algunes de les coses que havien fet quan estudiaven, els professors, que, en pariodar-los s’adonaren que s’assemblaven l’un al de Biologia i l’altre al degà.
També discutiren alguns dels ultims esdeveniments de la actualitat mundial i d’altres coses variades.
-Bé- diguè el dr.Tarradellas- em sembla que ja t’he entretingut massa, eh?
-Oh, no te’n vagis encara, tenim tot el temps del món!
-I què passa amb els teus entrevistats per allò de la sortologia?
-ah, és veritat... ja arribo tard! Bé, no crec que li importi, o sigui que, bé... Adeu!
Van Dällich Marxà corrent, per a anar a buscar el material a casa seva.
Tornà a entrar.
-Espera, aquesta es casa meva, no? Vaig a agafar la meva llibreta...
Sortí content i anà a veure al senyor Barberà, un ancià que sempre aconseguia guanyar tots els premis de rifa i d’altres sortejos menors però res de cap premi important. Era un subjecte molt interessant i un home molt agradable però, desgraciadament, no estava a casa, la portera li havia dit que havia hagut de sortir per una emergència tres dies abans. Les visites eren setmanals i regulars, per tant, el podria haver avisat però no es va enfadar pas sino, al contrari, va dir-li a la portera que li diguès si el veia abans de la setmana següent que esperava que no fos res greu i li donès records. Marxà cantant una cançoneta que acostumava a cantar quan era molt petit i encara vivia a Alemanya i parà a una cafeteria a beure una Mari-Cola perque tenia temps. Li agradava molt quan era ben freda. Va donar-li una petita propina al cambrer, un home sec i d’aspecte cansat, i marxà a veure a la Laura, una dona jove que havia tingut un cop de sort extremament fort, guanyant prous diners en loteria com per a viure més de 200 anys de renta però que la havien fet infeliç perque la havien aïllat de tothom a qui coneixia.
Trucà a la porta.
-Bon dia!- diguè ell entusiasmat, com sempre- Volia veure què tal estaven les seves constants sortològiques!
Ella el feu entrar al pis, decorat d’una forma molt moderna i austera. Va preguntar-li els paràmetres que li semblaven interessants per al seu estudi i va pendre-li mides físiques per a una posterior anàlisi.
Era una noia solitaria, es veia per com disfrutava de cada segon de la conversa més allunyada dels seus interessos i de tenir companyia.
-Moltes gràcies, Laura!
-Oh, no vol quedar-se a dinar?
-No, no es molesti...
-Insisteixo.
-D’acord, moltes gràcies... però no vull ser pas una molèstia...
Al dr. Van Dhällich el posava nerviós que una dona jove volguès tant la seva companyia... mai no havioa estat casat i havia tingut parella rares vegades... i, de cop s’adonà del que pensava, només estupideses, ell era com aquell avi agradable i simpàtic que regala carmels. Ja li agradava...
Varen dinar unes coses lleugeres mentre li explicava a la noia el seu pròxim subjecte, un jove amb una sort constant i extraordinària. Era un dels casos que més intrigaven al doctror Van Dhällich. En acabar va sortir, no sense abans saludar alegrement. Baixà diversos pisos però no anà directament a la planta baixa sino que parà al primer, on passà un sobre per sota d’una de les portes. Desprès es dirigí cap a casa del tercer subjecte. Va atravessar el parc que hi havia a prop i trucà a l’interfon. Res de res. S’esperà més de quinze minuts sense resultat. No hi era...
-Avui he tingut mala sort- diguè, i es posà a riure tot i saber que l’acudit era ben ximple.
Com que tenia la tarda lliure, decidí d’anar a passejar pel parc i, si tenia sort, berenar. Va tenir sort. Un venedor de croissants i gofres que havia començat aquell dia feia uns preus especials i el dr. Va comprar un gofre amb nata i un amb xocolata. Es va asseure en un banc, al costat d’una anciana gitana, que li va demanar la voluntat i ell li va donar molt més del que s’esperava, per la qual cosa es va oferir a llegir-li la mà.
Entre altres coses, va fer un ènfasis especial en la bona sort que tindria, i el dr. Li va explicar que feia el seu estudi.
-A zi?- diguè la gitana- doncs jo zé manipulá la zort de le perzones!
-Ah sí?
-Zí! Aquez matí precisament, a un payo que m’ha empuchat, li he fet tenir la mala zort proporcional a la zeva bona zort normal.
-Intrigant! Em permetrà que la faci formar part del meu estudi?
-Zí, zempre he volgú zalí en un yibre!
La gitana li va dir a on podia trobar-la i varen pactar una futura aliança.
El doctor Van Dhällich va tornar a casa, on va trucar per telèfon a un amic que vivia lluny, a l’altra banda del país, que treballava en algun progecte de lents o alguna cosa per l’estil. Varen parlar una estona i desprès, en Van Dhällich va obrir la nevera i en traguè el necessari per a fer un bon sopar, que va fer ràpidament gràcies als seus estudis de cuina d’alt standing.
Després, es rentà les dents, es posà el pijama i transcriguè les seves notes a una altra llibreta més gran que la duia a la butxaca.
Unes hores després, havent corregit més de vint entrades de l’enciclopèdia per a la pròxima edició, se n’anà a dormir, alegre per un dia que, tot i els contratemps havia estat productiu.
Va mirar el rellotge de les cinc mentre se servia el seu segon bol. Eren les quatre del matí... amb la vellesa cada cop es despertava més tard... va servir-se la llet i, amb l’altra mà, mantení obert el seu llibre sobre amulets i energies positives, escrit al Tíbet feia segles. Evidentment n’era un copia...
Va anar al labavo, encenguè la dutxa, hi entrà, en sortí, es traguè el pijama, tornà a entrar-hi, es rentà, en sortí, es cobrí amb una tovallola, s’afeità i es pentinà els escassos cabells blancs sense cap resultat aparent. Es vestí amb un jersei caqui, uns pantalons de pana marró i una camisa, i sabates marrons amb mitjons blancs. S’asseiè a la seva saleta d’estar, plena dels seus llibres més imprescindibles fins al cap d’amunt de les parets i agafà un llibre i començà a escriure’l. Dues hores desprès, l’havia acabat. Era un petit assaig sobre com escriure assajos en poc temps. Desprès agafà un yo-yo i començà a millorar els seus moviments favorits.
Una estona després, el seu amic Tarradellas trucava a la porta. El va rebre amb alegria, era un dels seus millors amics. Es coneixien des que estudiaven medicina... quins records! Va obrir la porta.
-Estimat amic! –va dir obrint els braços com per fer-li una abraçada- quina alegria de veure’t!
-Bé, no tinc cap altre amic que a les set del matí vulgui rebre visites... en general dormen... hehehehe
En Van Dhällich va riure però, com a psiquiatra que era, va pensar que tot i ser respectat i afable, el seu amic mai s’obria del tot als altres...
Varen passar les hores següents parlant sobre algunes de les coses que havien fet quan estudiaven, els professors, que, en pariodar-los s’adonaren que s’assemblaven l’un al de Biologia i l’altre al degà.
També discutiren alguns dels ultims esdeveniments de la actualitat mundial i d’altres coses variades.
-Bé- diguè el dr.Tarradellas- em sembla que ja t’he entretingut massa, eh?
-Oh, no te’n vagis encara, tenim tot el temps del món!
-I què passa amb els teus entrevistats per allò de la sortologia?
-ah, és veritat... ja arribo tard! Bé, no crec que li importi, o sigui que, bé... Adeu!
Van Dällich Marxà corrent, per a anar a buscar el material a casa seva.
Tornà a entrar.
-Espera, aquesta es casa meva, no? Vaig a agafar la meva llibreta...
Sortí content i anà a veure al senyor Barberà, un ancià que sempre aconseguia guanyar tots els premis de rifa i d’altres sortejos menors però res de cap premi important. Era un subjecte molt interessant i un home molt agradable però, desgraciadament, no estava a casa, la portera li havia dit que havia hagut de sortir per una emergència tres dies abans. Les visites eren setmanals i regulars, per tant, el podria haver avisat però no es va enfadar pas sino, al contrari, va dir-li a la portera que li diguès si el veia abans de la setmana següent que esperava que no fos res greu i li donès records. Marxà cantant una cançoneta que acostumava a cantar quan era molt petit i encara vivia a Alemanya i parà a una cafeteria a beure una Mari-Cola perque tenia temps. Li agradava molt quan era ben freda. Va donar-li una petita propina al cambrer, un home sec i d’aspecte cansat, i marxà a veure a la Laura, una dona jove que havia tingut un cop de sort extremament fort, guanyant prous diners en loteria com per a viure més de 200 anys de renta però que la havien fet infeliç perque la havien aïllat de tothom a qui coneixia.
Trucà a la porta.
-Bon dia!- diguè ell entusiasmat, com sempre- Volia veure què tal estaven les seves constants sortològiques!
Ella el feu entrar al pis, decorat d’una forma molt moderna i austera. Va preguntar-li els paràmetres que li semblaven interessants per al seu estudi i va pendre-li mides físiques per a una posterior anàlisi.
Era una noia solitaria, es veia per com disfrutava de cada segon de la conversa més allunyada dels seus interessos i de tenir companyia.
-Moltes gràcies, Laura!
-Oh, no vol quedar-se a dinar?
-No, no es molesti...
-Insisteixo.
-D’acord, moltes gràcies... però no vull ser pas una molèstia...
Al dr. Van Dhällich el posava nerviós que una dona jove volguès tant la seva companyia... mai no havioa estat casat i havia tingut parella rares vegades... i, de cop s’adonà del que pensava, només estupideses, ell era com aquell avi agradable i simpàtic que regala carmels. Ja li agradava...
Varen dinar unes coses lleugeres mentre li explicava a la noia el seu pròxim subjecte, un jove amb una sort constant i extraordinària. Era un dels casos que més intrigaven al doctror Van Dhällich. En acabar va sortir, no sense abans saludar alegrement. Baixà diversos pisos però no anà directament a la planta baixa sino que parà al primer, on passà un sobre per sota d’una de les portes. Desprès es dirigí cap a casa del tercer subjecte. Va atravessar el parc que hi havia a prop i trucà a l’interfon. Res de res. S’esperà més de quinze minuts sense resultat. No hi era...
-Avui he tingut mala sort- diguè, i es posà a riure tot i saber que l’acudit era ben ximple.
Com que tenia la tarda lliure, decidí d’anar a passejar pel parc i, si tenia sort, berenar. Va tenir sort. Un venedor de croissants i gofres que havia començat aquell dia feia uns preus especials i el dr. Va comprar un gofre amb nata i un amb xocolata. Es va asseure en un banc, al costat d’una anciana gitana, que li va demanar la voluntat i ell li va donar molt més del que s’esperava, per la qual cosa es va oferir a llegir-li la mà.
Entre altres coses, va fer un ènfasis especial en la bona sort que tindria, i el dr. Li va explicar que feia el seu estudi.
-A zi?- diguè la gitana- doncs jo zé manipulá la zort de le perzones!
-Ah sí?
-Zí! Aquez matí precisament, a un payo que m’ha empuchat, li he fet tenir la mala zort proporcional a la zeva bona zort normal.
-Intrigant! Em permetrà que la faci formar part del meu estudi?
-Zí, zempre he volgú zalí en un yibre!
La gitana li va dir a on podia trobar-la i varen pactar una futura aliança.
El doctor Van Dhällich va tornar a casa, on va trucar per telèfon a un amic que vivia lluny, a l’altra banda del país, que treballava en algun progecte de lents o alguna cosa per l’estil. Varen parlar una estona i desprès, en Van Dhällich va obrir la nevera i en traguè el necessari per a fer un bon sopar, que va fer ràpidament gràcies als seus estudis de cuina d’alt standing.
Després, es rentà les dents, es posà el pijama i transcriguè les seves notes a una altra llibreta més gran que la duia a la butxaca.
Unes hores després, havent corregit més de vint entrades de l’enciclopèdia per a la pròxima edició, se n’anà a dormir, alegre per un dia que, tot i els contratemps havia estat productiu.
4 - Dr. Tarradellas
Va sonar el despertador, un model car que li havien reglat els seus nets. Mmmh... com es notava l’edat. S’havia d’asseure una estona abans d’aixecar-se definitivament per a evitar de marejar-se... La seva esposa encara dormia, amb els anys havia après a ignorar el despertador, que ell seguia fent servir tot i que feia molts anys que no es veia obligat a treballar. Va mirar-se al mirall i es va saludar. Ja era gran, amb molt pocs cabells, tots blancs, però abundant en panxa, que li donaven un aire de pare noel sense barba, que es veien reforçats per la seva personalitat amable i riallera. Va anar a la cuina i es preparà un cafè i un croissant d’aquells que s’han de preparar al forn uns minuts.
El seu gat va correr cap a ell i se li va fregar a les cames. Després va tornar-se’n al sofà, on tornà a adormir-se.
Se serví més café, a la tassa que li havien regalat els seus subalterns quan es va jubilar. Hi posava “Pel Dr. Tarradellas”. Tot i ser extremament dur i perfeccionista, era molt apreciat per tot el seu equip.
Era propietari del gran hospital “Fundació Tarradellas”, el més important de la ciutat.
S’anà a vestir. La seva dona encara dormia.
Desprès anà a visital al seu amic, el biòleg, psiquiatra i expert en moltíssimes i diverses matèries, Van Dhällich. Era amic seu des que es coneixeren com a estudiants de medicina, feia moltíssims anys. El seu amic era lleugerament més jove que ell però es que sempre havia estat un estudiant aventatjat.
-Estimat amic!- feu Van Dhällich, alegre, com sempre- quina alegria de veure’t!
-Bé, no tinc cap altre amic que a les set del matí vulgui rebre visites... en general dormen... hehehehe!
Varen passar a la saleta, que estava tapissada de llibres, i begueren una mica d’orxata i parlaren de coses com només els amics saben parlar-ne, és a dir, d’una forma completament avorrida per qui no està ficat a dins del món de referències internes, coneixements i vivències que els dos amics han anat acumulant al llarg dels anys. A més a més, Van Dhällich feia jocs de mots amb triples i quintuples significats, i només algú intel•ligent com el Dr.Tarradellas els aconseguia deixifrar.
-Bé- diguè el dr. Finalment- em sembla que ja t’he entretingut massa, eh?
-Oh, no te’n vagis encara, tenim tot el temps del món!
-I què passa amb els teus entrevistats per allò de la sortologia?
-ah, és veritat... ja arribo tard! Bé, no crec que li importi, o sigui que, bé... Adeu!
Van Dällich Marxà corrent, deixant al doctor a casa seva.
Tornà a entrar.
-Espera, aquesta es casa meva, no? Vaig a agafar la meva llibreta...
Ja feia un parell d’hores que havia tornat a casa, que havia passat llegint alguns articles a la revista Medical Science . Un dels més interessants era d’un dels seus gendres, que treballava amb ell i parlava de genètica a un nivell completament increïble, i era tan avançat que el dr. Quasi es perdia amb alguns dels detalls. Va mirar el rellotge, que li varen donar els seus sogres quan es va casar, i veiè que la seva dona aviat es despertaria. Anà a preparar-li el cafè i unes torrades amb mantega i melmelada.
Va tornar a emorzar amb ella, tot i que més lleugerament, mentre parlaven sobre què podrien regalar-li a un dels seus néts pel seu aniversari, inminent. Ell volia un videojoc en el que un ex militar amb implants biònics disparava contra monstres sortits de l’infern que s’alimntaven de caps humans mentre ell intentava salvar a la voluptuosa i semi nua damisela en problemes. Li comprarien un laboratori de quimica.
A l’hora de dinar, la seva esposa i ell menjaren el menú del club de Tènis i desprès, quan es disposaven a anar a coprar el regal, el doctor rebè una trucada. Era un altre gendre, que treballava a l’hospial.
-Papà-diguè- acaba d’arribar a urgències un home que em sembla que t’interessarà. Vine de pressa!
En un quart d’hora estava allí. El portaren a on hi havia el malalt, mentre tothom que el veia el saludava amb respecte.
El mirà. Coneixia perfectament aquella cara... L’única persona que havia arribat a odiar en tota la seva vida, l’unic que l’havia fet desitjar plans de venjança i de destrucció, d’usar el seu poder per a fer mal a algú... Es tractava d’un home jove, vestit de verd que havia perdut el coneixement quan un estant ple de llaunes li havia caigut al damunt. Tenia moltes ferides i havia perdut el coneixement però no era res seriòs. Ja havien arribat els seus altres dos gendres que treballaven a l’hospital i també el seu germà bessò, que era idèntic a ell però duia bigoti, blanc i espès.
-No hi ha dubte- diguè- és ell!
El jove que hi havia allà havia robat gran part dels diners de la família (feia anys) i havia deixat embarassades a les tres filles del doctor per a, posteriorment, desaparèixer.
-I ara què?- preguntà el doctor.
-Hem pensat que era millor que ho escollís vostè- diguè un dels seus gendres.
-Jo...
-No siguis ximple!- li diguè el seu germà- tots sabem que uan vegada vares imaginar el que faries en una situació així! Ens ho vas explicar! Amb el poder que tens tú, el poder que tinc jo i el prestigi dels teus gendres, no ens pot sortir pas malament!
El doctor sempre havia estat una bona persona... no havia fet mal mai a ningú... fins a aquest moment. Gràcies a l’ajut dels seus gendres i e lgermà, falsificà la identitat del jove, l’anestesià, el declarà mort i l’enterrà viu aquella mateixa nit al cementiri de la ciutat, en un procés d’esdeveniments increïblement irregular però factible gràcies als elements que el seu germà havia descrit.
Aquella nit tornà a casa i, en comptes de preguntar com li havia anat la tarda a la seva dona, agafà una ampolla de wisky i un vas del moble-bar i es deixà caure a la butaca. No sopà, l’unic que prenguè aquella nit fou tot el whisky de l’ampolla, fins a acabar adormint-se per causa de l’alcohol a la butaca, roncant sonorament per a viure la primera de les seves nits de malsons, que es repetirien totes les nits fins a la seva mort.
El seu gat va correr cap a ell i se li va fregar a les cames. Després va tornar-se’n al sofà, on tornà a adormir-se.
Se serví més café, a la tassa que li havien regalat els seus subalterns quan es va jubilar. Hi posava “Pel Dr. Tarradellas”. Tot i ser extremament dur i perfeccionista, era molt apreciat per tot el seu equip.
Era propietari del gran hospital “Fundació Tarradellas”, el més important de la ciutat.
S’anà a vestir. La seva dona encara dormia.
Desprès anà a visital al seu amic, el biòleg, psiquiatra i expert en moltíssimes i diverses matèries, Van Dhällich. Era amic seu des que es coneixeren com a estudiants de medicina, feia moltíssims anys. El seu amic era lleugerament més jove que ell però es que sempre havia estat un estudiant aventatjat.
-Estimat amic!- feu Van Dhällich, alegre, com sempre- quina alegria de veure’t!
-Bé, no tinc cap altre amic que a les set del matí vulgui rebre visites... en general dormen... hehehehe!
Varen passar a la saleta, que estava tapissada de llibres, i begueren una mica d’orxata i parlaren de coses com només els amics saben parlar-ne, és a dir, d’una forma completament avorrida per qui no està ficat a dins del món de referències internes, coneixements i vivències que els dos amics han anat acumulant al llarg dels anys. A més a més, Van Dhällich feia jocs de mots amb triples i quintuples significats, i només algú intel•ligent com el Dr.Tarradellas els aconseguia deixifrar.
-Bé- diguè el dr. Finalment- em sembla que ja t’he entretingut massa, eh?
-Oh, no te’n vagis encara, tenim tot el temps del món!
-I què passa amb els teus entrevistats per allò de la sortologia?
-ah, és veritat... ja arribo tard! Bé, no crec que li importi, o sigui que, bé... Adeu!
Van Dällich Marxà corrent, deixant al doctor a casa seva.
Tornà a entrar.
-Espera, aquesta es casa meva, no? Vaig a agafar la meva llibreta...
Ja feia un parell d’hores que havia tornat a casa, que havia passat llegint alguns articles a la revista Medical Science . Un dels més interessants era d’un dels seus gendres, que treballava amb ell i parlava de genètica a un nivell completament increïble, i era tan avançat que el dr. Quasi es perdia amb alguns dels detalls. Va mirar el rellotge, que li varen donar els seus sogres quan es va casar, i veiè que la seva dona aviat es despertaria. Anà a preparar-li el cafè i unes torrades amb mantega i melmelada.
Va tornar a emorzar amb ella, tot i que més lleugerament, mentre parlaven sobre què podrien regalar-li a un dels seus néts pel seu aniversari, inminent. Ell volia un videojoc en el que un ex militar amb implants biònics disparava contra monstres sortits de l’infern que s’alimntaven de caps humans mentre ell intentava salvar a la voluptuosa i semi nua damisela en problemes. Li comprarien un laboratori de quimica.
A l’hora de dinar, la seva esposa i ell menjaren el menú del club de Tènis i desprès, quan es disposaven a anar a coprar el regal, el doctor rebè una trucada. Era un altre gendre, que treballava a l’hospial.
-Papà-diguè- acaba d’arribar a urgències un home que em sembla que t’interessarà. Vine de pressa!
En un quart d’hora estava allí. El portaren a on hi havia el malalt, mentre tothom que el veia el saludava amb respecte.
El mirà. Coneixia perfectament aquella cara... L’única persona que havia arribat a odiar en tota la seva vida, l’unic que l’havia fet desitjar plans de venjança i de destrucció, d’usar el seu poder per a fer mal a algú... Es tractava d’un home jove, vestit de verd que havia perdut el coneixement quan un estant ple de llaunes li havia caigut al damunt. Tenia moltes ferides i havia perdut el coneixement però no era res seriòs. Ja havien arribat els seus altres dos gendres que treballaven a l’hospital i també el seu germà bessò, que era idèntic a ell però duia bigoti, blanc i espès.
-No hi ha dubte- diguè- és ell!
El jove que hi havia allà havia robat gran part dels diners de la família (feia anys) i havia deixat embarassades a les tres filles del doctor per a, posteriorment, desaparèixer.
-I ara què?- preguntà el doctor.
-Hem pensat que era millor que ho escollís vostè- diguè un dels seus gendres.
-Jo...
-No siguis ximple!- li diguè el seu germà- tots sabem que uan vegada vares imaginar el que faries en una situació així! Ens ho vas explicar! Amb el poder que tens tú, el poder que tinc jo i el prestigi dels teus gendres, no ens pot sortir pas malament!
El doctor sempre havia estat una bona persona... no havia fet mal mai a ningú... fins a aquest moment. Gràcies a l’ajut dels seus gendres i e lgermà, falsificà la identitat del jove, l’anestesià, el declarà mort i l’enterrà viu aquella mateixa nit al cementiri de la ciutat, en un procés d’esdeveniments increïblement irregular però factible gràcies als elements que el seu germà havia descrit.
Aquella nit tornà a casa i, en comptes de preguntar com li havia anat la tarda a la seva dona, agafà una ampolla de wisky i un vas del moble-bar i es deixà caure a la butaca. No sopà, l’unic que prenguè aquella nit fou tot el whisky de l’ampolla, fins a acabar adormint-se per causa de l’alcohol a la butaca, roncant sonorament per a viure la primera de les seves nits de malsons, que es repetirien totes les nits fins a la seva mort.
3 - Afortunat
Es va llevar. La fortuna li era favorable. Com sempre. Cantant una tonada alegre es va dutxar.
Es vestí, com sempre, amb una cara americana de color verd, una camisa blanca, uns pantalons conjuntats i sabates marrons. Es posà el seu pin de la sort, en forma de trèbol, a la solapa, i es disposà a sortir a passejar.
Va avançar pel carrer principal mirant els aparadors de les botigues i les terrasses de les cafeteries... “Quina em regalarà l’esmorzar, avui?”
Va ser un venedor ambulant de croissants i gofres amb xocolata, nata i crema, que acabava d’obrir la parada i, com a primer client, li va regalar el que ell volguès.
Es va asseure a un banc del parc per a menjar-s’ho. Al costat hi havia un diari abandonat. Era d’avui.
Va llegir els titulars sense mostrar cap interès i passà directament a les accions de borsa. Les seves pujaven.
Va passejar pel parc durant un parell d’hores, en les que va trobar diverses monedes i bitllets perduts. I de cop, la va veure: Una dona que li agradava. Va disposar-se a seguir-la però, tot just quan estava a punt de poder saludar-la, una vella gitana se li va posar al davant demanant caritat. D’una empenta la va tirar a terra. La gitana li va cridar diverses coses que no va ni entendre però proseguí la persecució. Van arribar a un pàrking proper i la dona va agafarel seu cotxe. Ell tambè agafa el seu, un esportiu últim model que havia guanyat en un sorteig. No havia après mai a conduir i, en aquell tragecte, es va notar. Tot i això, arribà a la destinació de la dona, un supermercat Gafribo, i la va seguir a l’interior.
Mentre ella comprava iogurts, ell va intentar d’acostar-si. Li oferiren mostres de xocolata Bonidtt, fuet de CalCompanys, batut de xocolata El Baluarte i pasta Rospo... Va veure com la dona desapareixia pel passadís dels arrossos. LA va seguir fins al de les llaunes de conserva, on dos carros li barraren el pas. Enfadat, donà un cop de puny a l’estanteria de llaunes que tenia al costat, que es precipità cap a ell. Tomate frito Osiris.
Records nebulosos, una cara d’un vell que coneixia, una punxada, diversos cops... foscor.
Va despertar d’aquell son simulat que podia provocar la febre o l’anestèsia, per exemple, i es trobà en la més absoluta foscor. Li feia mal el cap. Esatva en un lloc estret però no n’aconseguia saber res més... On podia trobar alguna llum, un misto, un encenedor... El mòvil, tenia una llanterna molt potent! VA treure’l i el va encendre.
No va saber distingir on estava fins que no va passar una estona... En un taut.
Va horroritzar-se.
Què podia fer? L’havien enterrat viu, a ell, el que sempre tenia bona sort! Com podia ser? Segur que era una maniobra de la fortuna per a aconseguir un bé major... Com podria avisar a algú?... EL mòvil! Escriguè el número de casa seva, on segur que hi havia l’home de la neteja!
Sonà un cop. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Deu. Res.
Doncs hauria de trucar a la mare, que, a més, ja fa temps que no la truco...
Escriguè el número i, en apretar el botò de trucada, un bip. Batería baja, recargue inmediatamente el teléfono.
Ring. Batería baja. Ring. Batería baja. Ring. Batería crítica. Rin... Sí?
-Mare!
El telèfon es va apagar.
Es vestí, com sempre, amb una cara americana de color verd, una camisa blanca, uns pantalons conjuntats i sabates marrons. Es posà el seu pin de la sort, en forma de trèbol, a la solapa, i es disposà a sortir a passejar.
Va avançar pel carrer principal mirant els aparadors de les botigues i les terrasses de les cafeteries... “Quina em regalarà l’esmorzar, avui?”
Va ser un venedor ambulant de croissants i gofres amb xocolata, nata i crema, que acabava d’obrir la parada i, com a primer client, li va regalar el que ell volguès.
Es va asseure a un banc del parc per a menjar-s’ho. Al costat hi havia un diari abandonat. Era d’avui.
Va llegir els titulars sense mostrar cap interès i passà directament a les accions de borsa. Les seves pujaven.
Va passejar pel parc durant un parell d’hores, en les que va trobar diverses monedes i bitllets perduts. I de cop, la va veure: Una dona que li agradava. Va disposar-se a seguir-la però, tot just quan estava a punt de poder saludar-la, una vella gitana se li va posar al davant demanant caritat. D’una empenta la va tirar a terra. La gitana li va cridar diverses coses que no va ni entendre però proseguí la persecució. Van arribar a un pàrking proper i la dona va agafarel seu cotxe. Ell tambè agafa el seu, un esportiu últim model que havia guanyat en un sorteig. No havia après mai a conduir i, en aquell tragecte, es va notar. Tot i això, arribà a la destinació de la dona, un supermercat Gafribo, i la va seguir a l’interior.
Mentre ella comprava iogurts, ell va intentar d’acostar-si. Li oferiren mostres de xocolata Bonidtt, fuet de CalCompanys, batut de xocolata El Baluarte i pasta Rospo... Va veure com la dona desapareixia pel passadís dels arrossos. LA va seguir fins al de les llaunes de conserva, on dos carros li barraren el pas. Enfadat, donà un cop de puny a l’estanteria de llaunes que tenia al costat, que es precipità cap a ell. Tomate frito Osiris.
Records nebulosos, una cara d’un vell que coneixia, una punxada, diversos cops... foscor.
Va despertar d’aquell son simulat que podia provocar la febre o l’anestèsia, per exemple, i es trobà en la més absoluta foscor. Li feia mal el cap. Esatva en un lloc estret però no n’aconseguia saber res més... On podia trobar alguna llum, un misto, un encenedor... El mòvil, tenia una llanterna molt potent! VA treure’l i el va encendre.
No va saber distingir on estava fins que no va passar una estona... En un taut.
Va horroritzar-se.
Què podia fer? L’havien enterrat viu, a ell, el que sempre tenia bona sort! Com podia ser? Segur que era una maniobra de la fortuna per a aconseguir un bé major... Com podria avisar a algú?... EL mòvil! Escriguè el número de casa seva, on segur que hi havia l’home de la neteja!
Sonà un cop. Dos. Tres. Quatre. Cinc. Deu. Res.
Doncs hauria de trucar a la mare, que, a més, ja fa temps que no la truco...
Escriguè el número i, en apretar el botò de trucada, un bip. Batería baja, recargue inmediatamente el teléfono.
Ring. Batería baja. Ring. Batería baja. Ring. Batería crítica. Rin... Sí?
-Mare!
El telèfon es va apagar.
2 - Màrius
Va fer-se un cafè i unes torrades. Es movia molt bé per la casa, encara que no fos la seva. Va rentar els plats i va agafar petits fascons on hi flotaven diversos òrgans interns i parts mutilades del cos de la dona anomenada Sara Haro, amb qui havia compartit el llit aquella nit.
Ningú el va veure sortir del’edifici. Va agafar el cotxe (de la dona) i anà al banc, a ingressar els diners que li havia robat. Desprès, anà al seu apartament, a deixar els flascons a la nevera.
Els veins ja coneixien el seu ritme de vida irregular, gairebé no dormia a casa, però només el va veure entrar el Luis, el porter, que ni el va saludar.
Es va asseure al sofà. Tota la casa estva desendreçada, ja que no hi parava gaire, i a terra, davant del televisor, hi havia l’esquelet d’un gat que havia torturat fins a la mort feia molt de temps. Ja ni feia mala olor. “Quina llàstima que la Sara no tinguès cap gat” pensà.
Li agradaven molt més els gats que els gossos, per exemple, molt més altaners i independents. I mantenien a ratlla als ratolins. “Per sort, a casa no hi ha ratolins” pensà “perque els unics gats que hi ha estàn morts”.
A les deu, s’incorporà. Baixà al carrer i es disposà a agafar l’autobús. El cotxe de la Sara l’havia hagut d’abandonar lluny de casa, no volia deixar proves que el relacionessin amb ell... Perque deixava proves, petjades dactilars, cabells, fluids i d’altres coses, però com que no constava en cap arxiu, simplement havia d’evitar que les pistes es poguessin relacionar amb ell, un jove bastant atractiu però sense res més en particular. Al menys a primera vista...
Va anar a casa d’una amiga de la Sara, de qui li havia fet parlar. Era com ella, soltera i bastant solitaria...
-Elena Sandoz?
-Eh... sí, si que ho soc...
-Ho sabía! Jo soc un amic de la Sara.
-La Sara Haro?
-Sí!- va fer-se el vergonyós- es que et vaig veure en una foto i li vaig demanar que em parlès de tú...
La Elena estava carregada de bosses que portava del supermercat al cotxe i ell va agafar-ne unes quantes, en un gest galant.
-com va?
-Oh, bé... I així em vas veure en uan foto de la Sara?
-Sí... Bé, es que jo soc un noi vergonyós i em costa molt de relacionar-me amb les persones... I m’és fàcil de fer-ho si les “conec” abans.
-Ja ho veig... I, així, la Sara i tu...?
-Amics, només amics... A mi em queia simpàtica però no era el meu tipus... Massa alta, i rossa, no m’agraden els cabells rossos...- “ara ve el bo”-m’agraden més així, com tu, petites i amb cabells castanys... I La Sara era una mica empalagosa...
La cara de la dona no li deixava cap dubte... A ella li agradava que ella li “agradès”...
-I doncs, aquest és el teu cotxe?
-Sí...
Varen obrir el maleter i començaren a posar-hi les bosses.
“Hi cabrien més de dos cossos...”
-I, bé... em preguntava...- va dir ell gratant-se el braç amb un posat fals de vergonya-que vols venir a dinar amb mi?- fins i tot sabía posar-se vermell.
Era un petit restaurant amb un menú interessant i una petita carta. Ell estava segur que l’Elena sería la seva nova víctima... Havia desenvolupat l’estranya capacitat d’interpretar el llenguatge corporal de les dones amb una gran exactitud; les solitaries i tristes eren de les que més clarament identificava: Els seus gestos duien implícit un desig d’acceptació i de companya, la seva veu encara més. La seva forma de moure’s, de vestir-se, les coses que els cridaven la atenció... Això li era de gran ajuda perque una dona així està molt més disposada a acceptar la companya d’un estrany, i, tot i que també ho havia provat amb daltres dones, aquelles eren les que més li agradaven tant a ell com a Déu. Els sacrificis provenients de dones com aquestes saciaven a Déu molt més que el de les altres.
Ara ja es trobava a casa de la dona... Va haver de guardar els ulls i llengua en el mateix flascó perque n’hi faltaven. Aquesta tampoc no tenia gat.
Va fer el paquetet de costum i va agafar el cotxe. Amb aquell maleter, podria captar i seduir alguna altra dona i portar el cadàver a casa seva on el tractaria directament.
Eren les nou i quinze. Tornava a casa. Es tractava d’un barri bastant dolent i, abans d’entrar-hi, el va parar la policia. Déu s’enfadaria...
-Bon dia
-Bon dia
Era un agent molt jove.
Al cotxe patrulla n’hi havia un altre que era tot el contrari, una vella ruina vestida d’uniforme.
-Es tracta d’un control rutinari- diguè somrient.
“és el cotxe, massa luxós... Hauria d’haver-lo abandonat, com tots!”
-Que puc veure aquest paquet que porta al seient del copilot, senyor?
"El paquet no, el paquet no!”
El policia el va agafar sense esperar la resposta. En obrir-lo, va fer cara d’horror.
Un tret va atravessar el seient del costat però ja estava a molta distància. La persecució va ser llarga, no aconseguí despistar-los fins molt després i gràcies a un pas a nivell. Quan baixà abandonant el paquet, quasi estava al centre de la ciutat. Ara no el trobarien, era expert en canviar d’aspecte... Quan va agafar el metro semblava un jove disposat a anar de marxa encara que fossin les sis. Va sortir després de dues parades, molt al centre de la ciutat.
“Això és un càstig de Déu per haver abandonat les ofrenes!”
El policia estava al carrer del davnt, preguntant per si l’havien vist.
Va entrar al primer edifici que va trobar i va picar a diverses portes.
A la primera, un home gras i calb que el va fer fora amenaçant-lo.
Una dona anciana li va dir que no volien comprar res i un home estrany va sortir com si l’acabés de despertar, fent-lo fora ràpidament.
A la quarta porta li va obrir una dona jove.
“Li haig de dir que soc un agent especial que ha de comprovar que no l’estiguin espiant des de l’edifici del davant.”
La dona el va desoclocar completament.
- Màrius?
“Com sap el meu nom!?”
- Eh... sí.- responguè ell.
-Com has sabut que vivia aquí?
-Bé... jo...
“no se m’acut res!!”
-Si no ens veiem des de l’institut!
-Doncs... Sorpresa!
“L’institut? Qui és aquesta dona?”
-Vols passar a sopar? Tinc menjar de sobra...
-Sí, sí, gràcies- això era el que necessitava per a fugir del policia, hauria de seguir fingint- precisament venia a veure’t per quedar i anar a sopar a alguna banda...
La noia es movia com les que li agradaven a Déu, solitaria i desesperada... No tenia anell de casada i una figura agradable. Sentia que el policia no podia saber on era si estava amb ella.
-I doncs, com és que has vingut a veure’m?- diguè la dona servint la amanida.
-És una mica estúpid- havia de dir alguna cosa per a fer temps...- em fa una mica de vergonya...
-No, no et preocupis, a l’institut parlavem sovint de coses estúpides que ens passaven pel cap, comentavem els nostres somnis...
“Els somnis? Amb qui parlava dels somnis a l’institut...?”
-Ah, sí!- “És la Laura!”- Doncs precisament, he vingut a veure’t perque,- Vençut l’obstacle, la seva imaginació i capacitat d’actuar varen tornar a funcionar a ple rendiment- fa uns dies, vaig tenir un somni en el que apareixies, amb l’aspecte que tenies quan anaves a l’institut, es clar, fent de secundari. I, en llevar-me, vaig preguntar-me “Què se n’ha fet, de la Laura?” Vaig informar-me i, bé, ja soc aquí.
-Caram! La veritat es que no hi penso gaire, jo, en els temps de l’intitut...
-Ni jo, ara tinc altres coses en que pensar... però gràcies al somni, estem aquí, sopant... Tot i que em sap greu d’haver vingut sense avisar... fins i tot estaves vestida per anar a dormir...
-No, qui ho ha de sentir soc jo... potser queem vagi a posar alguna cosa al damunt...
-no, no...-“ara ve el moment clau”- A mi ja m’agrada...
La dona va enrogir.
“Bingo!”
“Déu estarà content, Ara que m’he aparellat amb la dona, m’adormirè i despertarè una hora després, en la que faré el sacrifici ritual... Però, per ara, a dormir...”
Ningú el va veure sortir del’edifici. Va agafar el cotxe (de la dona) i anà al banc, a ingressar els diners que li havia robat. Desprès, anà al seu apartament, a deixar els flascons a la nevera.
Els veins ja coneixien el seu ritme de vida irregular, gairebé no dormia a casa, però només el va veure entrar el Luis, el porter, que ni el va saludar.
Es va asseure al sofà. Tota la casa estva desendreçada, ja que no hi parava gaire, i a terra, davant del televisor, hi havia l’esquelet d’un gat que havia torturat fins a la mort feia molt de temps. Ja ni feia mala olor. “Quina llàstima que la Sara no tinguès cap gat” pensà.
Li agradaven molt més els gats que els gossos, per exemple, molt més altaners i independents. I mantenien a ratlla als ratolins. “Per sort, a casa no hi ha ratolins” pensà “perque els unics gats que hi ha estàn morts”.
A les deu, s’incorporà. Baixà al carrer i es disposà a agafar l’autobús. El cotxe de la Sara l’havia hagut d’abandonar lluny de casa, no volia deixar proves que el relacionessin amb ell... Perque deixava proves, petjades dactilars, cabells, fluids i d’altres coses, però com que no constava en cap arxiu, simplement havia d’evitar que les pistes es poguessin relacionar amb ell, un jove bastant atractiu però sense res més en particular. Al menys a primera vista...
Va anar a casa d’una amiga de la Sara, de qui li havia fet parlar. Era com ella, soltera i bastant solitaria...
-Elena Sandoz?
-Eh... sí, si que ho soc...
-Ho sabía! Jo soc un amic de la Sara.
-La Sara Haro?
-Sí!- va fer-se el vergonyós- es que et vaig veure en una foto i li vaig demanar que em parlès de tú...
La Elena estava carregada de bosses que portava del supermercat al cotxe i ell va agafar-ne unes quantes, en un gest galant.
-com va?
-Oh, bé... I així em vas veure en uan foto de la Sara?
-Sí... Bé, es que jo soc un noi vergonyós i em costa molt de relacionar-me amb les persones... I m’és fàcil de fer-ho si les “conec” abans.
-Ja ho veig... I, així, la Sara i tu...?
-Amics, només amics... A mi em queia simpàtica però no era el meu tipus... Massa alta, i rossa, no m’agraden els cabells rossos...- “ara ve el bo”-m’agraden més així, com tu, petites i amb cabells castanys... I La Sara era una mica empalagosa...
La cara de la dona no li deixava cap dubte... A ella li agradava que ella li “agradès”...
-I doncs, aquest és el teu cotxe?
-Sí...
Varen obrir el maleter i començaren a posar-hi les bosses.
“Hi cabrien més de dos cossos...”
-I, bé... em preguntava...- va dir ell gratant-se el braç amb un posat fals de vergonya-que vols venir a dinar amb mi?- fins i tot sabía posar-se vermell.
Era un petit restaurant amb un menú interessant i una petita carta. Ell estava segur que l’Elena sería la seva nova víctima... Havia desenvolupat l’estranya capacitat d’interpretar el llenguatge corporal de les dones amb una gran exactitud; les solitaries i tristes eren de les que més clarament identificava: Els seus gestos duien implícit un desig d’acceptació i de companya, la seva veu encara més. La seva forma de moure’s, de vestir-se, les coses que els cridaven la atenció... Això li era de gran ajuda perque una dona així està molt més disposada a acceptar la companya d’un estrany, i, tot i que també ho havia provat amb daltres dones, aquelles eren les que més li agradaven tant a ell com a Déu. Els sacrificis provenients de dones com aquestes saciaven a Déu molt més que el de les altres.
Ara ja es trobava a casa de la dona... Va haver de guardar els ulls i llengua en el mateix flascó perque n’hi faltaven. Aquesta tampoc no tenia gat.
Va fer el paquetet de costum i va agafar el cotxe. Amb aquell maleter, podria captar i seduir alguna altra dona i portar el cadàver a casa seva on el tractaria directament.
Eren les nou i quinze. Tornava a casa. Es tractava d’un barri bastant dolent i, abans d’entrar-hi, el va parar la policia. Déu s’enfadaria...
-Bon dia
-Bon dia
Era un agent molt jove.
Al cotxe patrulla n’hi havia un altre que era tot el contrari, una vella ruina vestida d’uniforme.
-Es tracta d’un control rutinari- diguè somrient.
“és el cotxe, massa luxós... Hauria d’haver-lo abandonat, com tots!”
-Que puc veure aquest paquet que porta al seient del copilot, senyor?
"El paquet no, el paquet no!”
El policia el va agafar sense esperar la resposta. En obrir-lo, va fer cara d’horror.
Un tret va atravessar el seient del costat però ja estava a molta distància. La persecució va ser llarga, no aconseguí despistar-los fins molt després i gràcies a un pas a nivell. Quan baixà abandonant el paquet, quasi estava al centre de la ciutat. Ara no el trobarien, era expert en canviar d’aspecte... Quan va agafar el metro semblava un jove disposat a anar de marxa encara que fossin les sis. Va sortir després de dues parades, molt al centre de la ciutat.
“Això és un càstig de Déu per haver abandonat les ofrenes!”
El policia estava al carrer del davnt, preguntant per si l’havien vist.
Va entrar al primer edifici que va trobar i va picar a diverses portes.
A la primera, un home gras i calb que el va fer fora amenaçant-lo.
Una dona anciana li va dir que no volien comprar res i un home estrany va sortir com si l’acabés de despertar, fent-lo fora ràpidament.
A la quarta porta li va obrir una dona jove.
“Li haig de dir que soc un agent especial que ha de comprovar que no l’estiguin espiant des de l’edifici del davant.”
La dona el va desoclocar completament.
- Màrius?
“Com sap el meu nom!?”
- Eh... sí.- responguè ell.
-Com has sabut que vivia aquí?
-Bé... jo...
“no se m’acut res!!”
-Si no ens veiem des de l’institut!
-Doncs... Sorpresa!
“L’institut? Qui és aquesta dona?”
-Vols passar a sopar? Tinc menjar de sobra...
-Sí, sí, gràcies- això era el que necessitava per a fugir del policia, hauria de seguir fingint- precisament venia a veure’t per quedar i anar a sopar a alguna banda...
La noia es movia com les que li agradaven a Déu, solitaria i desesperada... No tenia anell de casada i una figura agradable. Sentia que el policia no podia saber on era si estava amb ella.
-I doncs, com és que has vingut a veure’m?- diguè la dona servint la amanida.
-És una mica estúpid- havia de dir alguna cosa per a fer temps...- em fa una mica de vergonya...
-No, no et preocupis, a l’institut parlavem sovint de coses estúpides que ens passaven pel cap, comentavem els nostres somnis...
“Els somnis? Amb qui parlava dels somnis a l’institut...?”
-Ah, sí!- “És la Laura!”- Doncs precisament, he vingut a veure’t perque,- Vençut l’obstacle, la seva imaginació i capacitat d’actuar varen tornar a funcionar a ple rendiment- fa uns dies, vaig tenir un somni en el que apareixies, amb l’aspecte que tenies quan anaves a l’institut, es clar, fent de secundari. I, en llevar-me, vaig preguntar-me “Què se n’ha fet, de la Laura?” Vaig informar-me i, bé, ja soc aquí.
-Caram! La veritat es que no hi penso gaire, jo, en els temps de l’intitut...
-Ni jo, ara tinc altres coses en que pensar... però gràcies al somni, estem aquí, sopant... Tot i que em sap greu d’haver vingut sense avisar... fins i tot estaves vestida per anar a dormir...
-No, qui ho ha de sentir soc jo... potser queem vagi a posar alguna cosa al damunt...
-no, no...-“ara ve el moment clau”- A mi ja m’agrada...
La dona va enrogir.
“Bingo!”
“Déu estarà content, Ara que m’he aparellat amb la dona, m’adormirè i despertarè una hora després, en la que faré el sacrifici ritual... Però, per ara, a dormir...”
1 - Laura
Era aviat però, tot i que avui no tenia res a fer, no podia tornar a adormir-se.
Cafè, torrades amb mantega i uns exercicis que havia llegit en una revista que anaven tant i tant bé.
Dutxa.
Avorriment.
Feia un temps li havia tocat el que ha passat a la història com el premi de loteria més gran de la història, perque s’havia anat acumulant pot, més el premi de dues loteries més. Es tractava d’un cas de sort tan impressionant, que durant més de tres mesos va estar en esat de shock, com sonambula, sense saber què feia. Però, finalment, va comprar-se una casa ben maca al centre de la ciutat, com sempre havia desitjat, i deixà estar la feina. “Un tonto y su dinero siempre se separan” li varen dir alguns envejosos... però, en realitat, tenia tants diners que, amb un ritme de vida el doble de luxós del que tenia, podien viure de renta ella i dues generacions més (que complissin les estadístiques de l’esperança de vida, es clar).
Trucaren a la porta i anà a obrir. Era la Masako, la noia de la neteja.
-Bon dia- digue ella.
-Bon dia- responguè.
I anà a canviar-se per a fer la seva feina. EN realitat, "Bon dia” i “si sinyora” eren de les uniques coses que sabia dir en uan llengua que no fos el seu dialecte del xinès, que era, com a minim, incomprensible
Quin avorriment...
La nostra dona, anomenada Laura, estva al sofa sense saber què fer. El timbre, un altre cop.
Era el doctor Van Dällich, un home petit i aixafat, amb el cap pelat i cabell blanc i despentinat que la observava des de darere d’unes gruixudes ulleres amb montura a l’aire.
-Bon dia!- diguè ell entusiasmat, com sempre- Volia veure què tal estaven les seves constants sortològiques!
EL doctor Van Dällich era un estrany científic que estudiava a persones especialment afortunades... Uns estudis particulars però gens molestos, al menys per la Laura, una dona sola, amb familia remota i pocs amics, que agraia qualsevol companyia.
-I doncs, digi’m quins esdefeniments afortunats li han passat durrant la setmana!
Li relatà mentre ell apuntava amb fervor. En certs aspectes, era com un nen, s’enusiasmava amb molta facilitat i destilava una gran manca de segones intencions i de bondat que el feia molt sociable i agradable.
Va agafarunes estranyes pinces i li medí el perímetre del cap, li observà els ulls amb una llanterna i d’altres proves estrafolàries.
-Moltes gràcies, Laura!
-Oh, no vol quedar-se a dinar?
-No, no es molesti...
-Insisteixo.
-D’acord, moltes gràcies... però no vull ser pas una molèstia...
Amanida de pasta, carn a la planxa amb patates fregides, aigua i pa.
Durant el dinar, el professor Van Dällich va parlar animat dels seus estudis sobre la sort. Aquell mateix dia havia de visitar a un home que no només tenía cops de sort sino que tenia una quantitat de bona sort constant.
Devien de ser les dues i mitja quan va marxar.
Avorriment. Realment se sentia sola. Els seus pocs amic vivien lluny, a les afores de la ciutat, i molts dels que havi apensat que ho eren havien marxat morts d’enveja. No tenia parella, ni comanys de feina, els veïns no eren gens agradables i els parents vivien a l’altra banda del país.
Televisió.
Després de dues hores, mirà el telèfon. No tenia ningú a qui trucar, no era una bona hora. Excepte a la seva tia Gertudis... Una vella avorrida...
-Digui?
-Hola, tieta, soc la Laura.
-Oh, hola, maca, com et va?
-Molt bé, molt bé, gràcies... Saps, l’altre dia em va passar una cosa divertídissima a l’ascensor...
-Ho sento, estimada, però ara estic ocupada... et fa res que et truqui jo quan acabi?
-Oh, no, no passa res...
A les set va començar a sentir moltes sirenes de policia o de bombers, mai les havia sabut distingir, i es va aixecar per a prendre un té.
-Senyora, mi voy- diguè la Masako mentre sortia per la porta- hasta minyana.
Havia deixat el sopar preparat. Com sempre, la quantitat de menjar era exagerada, prou com per a alimentar a cinc persones... Mai havia sabut fer les racions.
Soparia a les deu i veuria una pel•lícula.
De cop, soroll, diversos veïns queixant-se. La porta. Ding dong.
La Laura va anar a obrir, incòmoda, perque ja estava vestida per a anar a dormir...
Al’altre costat, hi havia un home, alt, vestit de negre... el coneixia.
- Màrius?
- Eh... sí.
-Com has sabut que vivia aquí?
-Bé... jo...
-Si no ens veiem des de l’institut!
-Doncs... Sorpresa!
-Vols passar a sopar? Tinc menjar de sobra...
-Sí, sí, gràcies- entrà ràpidament- precisament venia a veure’t per quedar i anar a sopar a alguna banda...
Durant el sopar, la Laura va notar que es fixava en ella i en les seves mans. Sempre les havia tingut boniques però no sempre s’hi fixaven.
-I doncs, com és que has vingut a veure’m?
-És una mica estúpid- començà- em fa una mica de vergonya...
-No, no et preocupis, a l’institut parlavem sovint de coses estúpides que ens passaven pel cap, comentavem els nostres somnis...
-Ah, sí!- diguè ell- Doncs precisament, he vingut a veure’t perque, fa uns dies, vaig tenir un somni en el que apareixies, amb l’aspecte que tenies quan anaves a l’institut, es clar, fent de secundari. I, en llevar-me, vaig preguntar-me “Què se n’ha fet, de la Laura?” Vaig informar-me i, bé, ja soc aquí.
-Caram! La veritat es que no hi penso gaire, jo, en els temps de l’intitut...
-Ni jo, ara tinc altres coses en que pensar... però gràcies al somni, estem aquí, sopant... Tot i que em sap greu d’haver vingut sense avisar... fins i tot estaves vestida per anar a dormir...
-No, qui ho ha de sentir soc jo... potser queem vagi a posar alguna cosa al damunt...
-no, no... A mi ja m’agrada...
La Laura va enrogir.
Dues hores desprès s’adormia, però aquella nit estava acompanyada...
Cafè, torrades amb mantega i uns exercicis que havia llegit en una revista que anaven tant i tant bé.
Dutxa.
Avorriment.
Feia un temps li havia tocat el que ha passat a la història com el premi de loteria més gran de la història, perque s’havia anat acumulant pot, més el premi de dues loteries més. Es tractava d’un cas de sort tan impressionant, que durant més de tres mesos va estar en esat de shock, com sonambula, sense saber què feia. Però, finalment, va comprar-se una casa ben maca al centre de la ciutat, com sempre havia desitjat, i deixà estar la feina. “Un tonto y su dinero siempre se separan” li varen dir alguns envejosos... però, en realitat, tenia tants diners que, amb un ritme de vida el doble de luxós del que tenia, podien viure de renta ella i dues generacions més (que complissin les estadístiques de l’esperança de vida, es clar).
Trucaren a la porta i anà a obrir. Era la Masako, la noia de la neteja.
-Bon dia- digue ella.
-Bon dia- responguè.
I anà a canviar-se per a fer la seva feina. EN realitat, "Bon dia” i “si sinyora” eren de les uniques coses que sabia dir en uan llengua que no fos el seu dialecte del xinès, que era, com a minim, incomprensible
Quin avorriment...
La nostra dona, anomenada Laura, estva al sofa sense saber què fer. El timbre, un altre cop.
Era el doctor Van Dällich, un home petit i aixafat, amb el cap pelat i cabell blanc i despentinat que la observava des de darere d’unes gruixudes ulleres amb montura a l’aire.
-Bon dia!- diguè ell entusiasmat, com sempre- Volia veure què tal estaven les seves constants sortològiques!
EL doctor Van Dällich era un estrany científic que estudiava a persones especialment afortunades... Uns estudis particulars però gens molestos, al menys per la Laura, una dona sola, amb familia remota i pocs amics, que agraia qualsevol companyia.
-I doncs, digi’m quins esdefeniments afortunats li han passat durrant la setmana!
Li relatà mentre ell apuntava amb fervor. En certs aspectes, era com un nen, s’enusiasmava amb molta facilitat i destilava una gran manca de segones intencions i de bondat que el feia molt sociable i agradable.
Va agafarunes estranyes pinces i li medí el perímetre del cap, li observà els ulls amb una llanterna i d’altres proves estrafolàries.
-Moltes gràcies, Laura!
-Oh, no vol quedar-se a dinar?
-No, no es molesti...
-Insisteixo.
-D’acord, moltes gràcies... però no vull ser pas una molèstia...
Amanida de pasta, carn a la planxa amb patates fregides, aigua i pa.
Durant el dinar, el professor Van Dällich va parlar animat dels seus estudis sobre la sort. Aquell mateix dia havia de visitar a un home que no només tenía cops de sort sino que tenia una quantitat de bona sort constant.
Devien de ser les dues i mitja quan va marxar.
Avorriment. Realment se sentia sola. Els seus pocs amic vivien lluny, a les afores de la ciutat, i molts dels que havi apensat que ho eren havien marxat morts d’enveja. No tenia parella, ni comanys de feina, els veïns no eren gens agradables i els parents vivien a l’altra banda del país.
Televisió.
Després de dues hores, mirà el telèfon. No tenia ningú a qui trucar, no era una bona hora. Excepte a la seva tia Gertudis... Una vella avorrida...
-Digui?
-Hola, tieta, soc la Laura.
-Oh, hola, maca, com et va?
-Molt bé, molt bé, gràcies... Saps, l’altre dia em va passar una cosa divertídissima a l’ascensor...
-Ho sento, estimada, però ara estic ocupada... et fa res que et truqui jo quan acabi?
-Oh, no, no passa res...
A les set va començar a sentir moltes sirenes de policia o de bombers, mai les havia sabut distingir, i es va aixecar per a prendre un té.
-Senyora, mi voy- diguè la Masako mentre sortia per la porta- hasta minyana.
Havia deixat el sopar preparat. Com sempre, la quantitat de menjar era exagerada, prou com per a alimentar a cinc persones... Mai havia sabut fer les racions.
Soparia a les deu i veuria una pel•lícula.
De cop, soroll, diversos veïns queixant-se. La porta. Ding dong.
La Laura va anar a obrir, incòmoda, perque ja estava vestida per a anar a dormir...
Al’altre costat, hi havia un home, alt, vestit de negre... el coneixia.
- Màrius?
- Eh... sí.
-Com has sabut que vivia aquí?
-Bé... jo...
-Si no ens veiem des de l’institut!
-Doncs... Sorpresa!
-Vols passar a sopar? Tinc menjar de sobra...
-Sí, sí, gràcies- entrà ràpidament- precisament venia a veure’t per quedar i anar a sopar a alguna banda...
Durant el sopar, la Laura va notar que es fixava en ella i en les seves mans. Sempre les havia tingut boniques però no sempre s’hi fixaven.
-I doncs, com és que has vingut a veure’m?
-És una mica estúpid- començà- em fa una mica de vergonya...
-No, no et preocupis, a l’institut parlavem sovint de coses estúpides que ens passaven pel cap, comentavem els nostres somnis...
-Ah, sí!- diguè ell- Doncs precisament, he vingut a veure’t perque, fa uns dies, vaig tenir un somni en el que apareixies, amb l’aspecte que tenies quan anaves a l’institut, es clar, fent de secundari. I, en llevar-me, vaig preguntar-me “Què se n’ha fet, de la Laura?” Vaig informar-me i, bé, ja soc aquí.
-Caram! La veritat es que no hi penso gaire, jo, en els temps de l’intitut...
-Ni jo, ara tinc altres coses en que pensar... però gràcies al somni, estem aquí, sopant... Tot i que em sap greu d’haver vingut sense avisar... fins i tot estaves vestida per anar a dormir...
-No, qui ho ha de sentir soc jo... potser queem vagi a posar alguna cosa al damunt...
-no, no... A mi ja m’agrada...
La Laura va enrogir.
Dues hores desprès s’adormia, però aquella nit estava acompanyada...
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
