1 - Laura

Era aviat però, tot i que avui no tenia res a fer, no podia tornar a adormir-se.

Cafè, torrades amb mantega i uns exercicis que havia llegit en una revista que anaven tant i tant bé.

Dutxa.

Avorriment.

Feia un temps li havia tocat el que ha passat a la història com el premi de loteria més gran de la història, perque s’havia anat acumulant pot, més el premi de dues loteries més. Es tractava d’un cas de sort tan impressionant, que durant més de tres mesos va estar en esat de shock, com sonambula, sense saber què feia. Però, finalment, va comprar-se una casa ben maca al centre de la ciutat, com sempre havia desitjat, i deixà estar la feina. “Un tonto y su dinero siempre se separan” li varen dir alguns envejosos... però, en realitat, tenia tants diners que, amb un ritme de vida el doble de luxós del que tenia, podien viure de renta ella i dues generacions més (que complissin les estadístiques de l’esperança de vida, es clar).

Trucaren a la porta i anà a obrir. Era la Masako, la noia de la neteja.
-Bon dia- digue ella.
-Bon dia- responguè.
I anà a canviar-se per a fer la seva feina. EN realitat, "Bon dia” i “si sinyora” eren de les uniques coses que sabia dir en uan llengua que no fos el seu dialecte del xinès, que era, com a minim, incomprensible

Quin avorriment...

La nostra dona, anomenada Laura, estva al sofa sense saber què fer. El timbre, un altre cop.
Era el doctor Van Dällich, un home petit i aixafat, amb el cap pelat i cabell blanc i despentinat que la observava des de darere d’unes gruixudes ulleres amb montura a l’aire.
-Bon dia!- diguè ell entusiasmat, com sempre- Volia veure què tal estaven les seves constants sortològiques!

EL doctor Van Dällich era un estrany científic que estudiava a persones especialment afortunades... Uns estudis particulars però gens molestos, al menys per la Laura, una dona sola, amb familia remota i pocs amics, que agraia qualsevol companyia.

-I doncs, digi’m quins esdefeniments afortunats li han passat durrant la setmana!

Li relatà mentre ell apuntava amb fervor. En certs aspectes, era com un nen, s’enusiasmava amb molta facilitat i destilava una gran manca de segones intencions i de bondat que el feia molt sociable i agradable.

Va agafarunes estranyes pinces i li medí el perímetre del cap, li observà els ulls amb una llanterna i d’altres proves estrafolàries.

-Moltes gràcies, Laura!
-Oh, no vol quedar-se a dinar?
-No, no es molesti...
-Insisteixo.
-D’acord, moltes gràcies... però no vull ser pas una molèstia...

Amanida de pasta, carn a la planxa amb patates fregides, aigua i pa.

Durant el dinar, el professor Van Dällich va parlar animat dels seus estudis sobre la sort. Aquell mateix dia havia de visitar a un home que no només tenía cops de sort sino que tenia una quantitat de bona sort constant.

Devien de ser les dues i mitja quan va marxar.

Avorriment. Realment se sentia sola. Els seus pocs amic vivien lluny, a les afores de la ciutat, i molts dels que havi apensat que ho eren havien marxat morts d’enveja. No tenia parella, ni comanys de feina, els veïns no eren gens agradables i els parents vivien a l’altra banda del país.

Televisió.

Després de dues hores, mirà el telèfon. No tenia ningú a qui trucar, no era una bona hora. Excepte a la seva tia Gertudis... Una vella avorrida...

-Digui?
-Hola, tieta, soc la Laura.
-Oh, hola, maca, com et va?
-Molt bé, molt bé, gràcies... Saps, l’altre dia em va passar una cosa divertídissima a l’ascensor...
-Ho sento, estimada, però ara estic ocupada... et fa res que et truqui jo quan acabi?
-Oh, no, no passa res...

A les set va començar a sentir moltes sirenes de policia o de bombers, mai les havia sabut distingir, i es va aixecar per a prendre un té.

-Senyora, mi voy- diguè la Masako mentre sortia per la porta- hasta minyana.
Havia deixat el sopar preparat. Com sempre, la quantitat de menjar era exagerada, prou com per a alimentar a cinc persones... Mai havia sabut fer les racions.

Soparia a les deu i veuria una pel•lícula.
De cop, soroll, diversos veïns queixant-se. La porta. Ding dong.

La Laura va anar a obrir, incòmoda, perque ja estava vestida per a anar a dormir...
Al’altre costat, hi havia un home, alt, vestit de negre... el coneixia.
- Màrius?
- Eh... sí.
-Com has sabut que vivia aquí?
-Bé... jo...
-Si no ens veiem des de l’institut!
-Doncs... Sorpresa!
-Vols passar a sopar? Tinc menjar de sobra...
-Sí, sí, gràcies- entrà ràpidament- precisament venia a veure’t per quedar i anar a sopar a alguna banda...

Durant el sopar, la Laura va notar que es fixava en ella i en les seves mans. Sempre les havia tingut boniques però no sempre s’hi fixaven.
-I doncs, com és que has vingut a veure’m?
-És una mica estúpid- començà- em fa una mica de vergonya...
-No, no et preocupis, a l’institut parlavem sovint de coses estúpides que ens passaven pel cap, comentavem els nostres somnis...
-Ah, sí!- diguè ell- Doncs precisament, he vingut a veure’t perque, fa uns dies, vaig tenir un somni en el que apareixies, amb l’aspecte que tenies quan anaves a l’institut, es clar, fent de secundari. I, en llevar-me, vaig preguntar-me “Què se n’ha fet, de la Laura?” Vaig informar-me i, bé, ja soc aquí.
-Caram! La veritat es que no hi penso gaire, jo, en els temps de l’intitut...
-Ni jo, ara tinc altres coses en que pensar... però gràcies al somni, estem aquí, sopant... Tot i que em sap greu d’haver vingut sense avisar... fins i tot estaves vestida per anar a dormir...
-No, qui ho ha de sentir soc jo... potser queem vagi a posar alguna cosa al damunt...
-no, no... A mi ja m’agrada...
La Laura va enrogir.

Dues hores desprès s’adormia, però aquella nit estava acompanyada...