5 - Van Dhällich

Com cada matí, es despertà saltant del llit, animat i feliç, i anà a prendre el seu bol de cereals. El dr. Van Dhällich era un dels habitants més intel•ligents de la ciutat, i s’havia especialitzat en un munt de disciplines. La que feia un temps que li interessava era poc ortodoxa: La sortologia. Estudiava les persones afortunades i els seus cops de sort, la seva frequència i magnitut i d’altres detalls.
Va mirar el rellotge de les cinc mentre se servia el seu segon bol. Eren les quatre del matí... amb la vellesa cada cop es despertava més tard... va servir-se la llet i, amb l’altra mà, mantení obert el seu llibre sobre amulets i energies positives, escrit al Tíbet feia segles. Evidentment n’era un copia...
Va anar al labavo, encenguè la dutxa, hi entrà, en sortí, es traguè el pijama, tornà a entrar-hi, es rentà, en sortí, es cobrí amb una tovallola, s’afeità i es pentinà els escassos cabells blancs sense cap resultat aparent. Es vestí amb un jersei caqui, uns pantalons de pana marró i una camisa, i sabates marrons amb mitjons blancs. S’asseiè a la seva saleta d’estar, plena dels seus llibres més imprescindibles fins al cap d’amunt de les parets i agafà un llibre i començà a escriure’l. Dues hores desprès, l’havia acabat. Era un petit assaig sobre com escriure assajos en poc temps. Desprès agafà un yo-yo i començà a millorar els seus moviments favorits.
Una estona després, el seu amic Tarradellas trucava a la porta. El va rebre amb alegria, era un dels seus millors amics. Es coneixien des que estudiaven medicina... quins records! Va obrir la porta.

-Estimat amic! –va dir obrint els braços com per fer-li una abraçada- quina alegria de veure’t!
-Bé, no tinc cap altre amic que a les set del matí vulgui rebre visites... en general dormen... hehehehe
En Van Dhällich va riure però, com a psiquiatra que era, va pensar que tot i ser respectat i afable, el seu amic mai s’obria del tot als altres...
Varen passar les hores següents parlant sobre algunes de les coses que havien fet quan estudiaven, els professors, que, en pariodar-los s’adonaren que s’assemblaven l’un al de Biologia i l’altre al degà.
També discutiren alguns dels ultims esdeveniments de la actualitat mundial i d’altres coses variades.

-Bé- diguè el dr.Tarradellas- em sembla que ja t’he entretingut massa, eh?
-Oh, no te’n vagis encara, tenim tot el temps del món!
-I què passa amb els teus entrevistats per allò de la sortologia?
-ah, és veritat... ja arribo tard! Bé, no crec que li importi, o sigui que, bé... Adeu!
Van Dällich Marxà corrent, per a anar a buscar el material a casa seva.
Tornà a entrar.
-Espera, aquesta es casa meva, no? Vaig a agafar la meva llibreta...

Sortí content i anà a veure al senyor Barberà, un ancià que sempre aconseguia guanyar tots els premis de rifa i d’altres sortejos menors però res de cap premi important. Era un subjecte molt interessant i un home molt agradable però, desgraciadament, no estava a casa, la portera li havia dit que havia hagut de sortir per una emergència tres dies abans. Les visites eren setmanals i regulars, per tant, el podria haver avisat però no es va enfadar pas sino, al contrari, va dir-li a la portera que li diguès si el veia abans de la setmana següent que esperava que no fos res greu i li donès records. Marxà cantant una cançoneta que acostumava a cantar quan era molt petit i encara vivia a Alemanya i parà a una cafeteria a beure una Mari-Cola perque tenia temps. Li agradava molt quan era ben freda. Va donar-li una petita propina al cambrer, un home sec i d’aspecte cansat, i marxà a veure a la Laura, una dona jove que havia tingut un cop de sort extremament fort, guanyant prous diners en loteria com per a viure més de 200 anys de renta però que la havien fet infeliç perque la havien aïllat de tothom a qui coneixia.
Trucà a la porta.

-Bon dia!- diguè ell entusiasmat, com sempre- Volia veure què tal estaven les seves constants sortològiques!

Ella el feu entrar al pis, decorat d’una forma molt moderna i austera. Va preguntar-li els paràmetres que li semblaven interessants per al seu estudi i va pendre-li mides físiques per a una posterior anàlisi.
Era una noia solitaria, es veia per com disfrutava de cada segon de la conversa més allunyada dels seus interessos i de tenir companyia.

-Moltes gràcies, Laura!
-Oh, no vol quedar-se a dinar?
-No, no es molesti...
-Insisteixo.
-D’acord, moltes gràcies... però no vull ser pas una molèstia...

Al dr. Van Dhällich el posava nerviós que una dona jove volguès tant la seva companyia... mai no havioa estat casat i havia tingut parella rares vegades... i, de cop s’adonà del que pensava, només estupideses, ell era com aquell avi agradable i simpàtic que regala carmels. Ja li agradava...

Varen dinar unes coses lleugeres mentre li explicava a la noia el seu pròxim subjecte, un jove amb una sort constant i extraordinària. Era un dels casos que més intrigaven al doctror Van Dhällich. En acabar va sortir, no sense abans saludar alegrement. Baixà diversos pisos però no anà directament a la planta baixa sino que parà al primer, on passà un sobre per sota d’una de les portes. Desprès es dirigí cap a casa del tercer subjecte. Va atravessar el parc que hi havia a prop i trucà a l’interfon. Res de res. S’esperà més de quinze minuts sense resultat. No hi era...
-Avui he tingut mala sort- diguè, i es posà a riure tot i saber que l’acudit era ben ximple.
Com que tenia la tarda lliure, decidí d’anar a passejar pel parc i, si tenia sort, berenar. Va tenir sort. Un venedor de croissants i gofres que havia començat aquell dia feia uns preus especials i el dr. Va comprar un gofre amb nata i un amb xocolata. Es va asseure en un banc, al costat d’una anciana gitana, que li va demanar la voluntat i ell li va donar molt més del que s’esperava, per la qual cosa es va oferir a llegir-li la mà.
Entre altres coses, va fer un ènfasis especial en la bona sort que tindria, i el dr. Li va explicar que feia el seu estudi.
-A zi?- diguè la gitana- doncs jo zé manipulá la zort de le perzones!
-Ah sí?
-Zí! Aquez matí precisament, a un payo que m’ha empuchat, li he fet tenir la mala zort proporcional a la zeva bona zort normal.
-Intrigant! Em permetrà que la faci formar part del meu estudi?
-Zí, zempre he volgú zalí en un yibre!
La gitana li va dir a on podia trobar-la i varen pactar una futura aliança.
El doctor Van Dhällich va tornar a casa, on va trucar per telèfon a un amic que vivia lluny, a l’altra banda del país, que treballava en algun progecte de lents o alguna cosa per l’estil. Varen parlar una estona i desprès, en Van Dhällich va obrir la nevera i en traguè el necessari per a fer un bon sopar, que va fer ràpidament gràcies als seus estudis de cuina d’alt standing.
Després, es rentà les dents, es posà el pijama i transcriguè les seves notes a una altra llibreta més gran que la duia a la butxaca.
Unes hores després, havent corregit més de vint entrades de l’enciclopèdia per a la pròxima edició, se n’anà a dormir, alegre per un dia que, tot i els contratemps havia estat productiu.