4 - Dr. Tarradellas

Va sonar el despertador, un model car que li havien reglat els seus nets. Mmmh... com es notava l’edat. S’havia d’asseure una estona abans d’aixecar-se definitivament per a evitar de marejar-se... La seva esposa encara dormia, amb els anys havia après a ignorar el despertador, que ell seguia fent servir tot i que feia molts anys que no es veia obligat a treballar. Va mirar-se al mirall i es va saludar. Ja era gran, amb molt pocs cabells, tots blancs, però abundant en panxa, que li donaven un aire de pare noel sense barba, que es veien reforçats per la seva personalitat amable i riallera. Va anar a la cuina i es preparà un cafè i un croissant d’aquells que s’han de preparar al forn uns minuts.
El seu gat va correr cap a ell i se li va fregar a les cames. Després va tornar-se’n al sofà, on tornà a adormir-se.
Se serví més café, a la tassa que li havien regalat els seus subalterns quan es va jubilar. Hi posava “Pel Dr. Tarradellas”. Tot i ser extremament dur i perfeccionista, era molt apreciat per tot el seu equip.
Era propietari del gran hospital “Fundació Tarradellas”, el més important de la ciutat.
S’anà a vestir. La seva dona encara dormia.
Desprès anà a visital al seu amic, el biòleg, psiquiatra i expert en moltíssimes i diverses matèries, Van Dhällich. Era amic seu des que es coneixeren com a estudiants de medicina, feia moltíssims anys. El seu amic era lleugerament més jove que ell però es que sempre havia estat un estudiant aventatjat.

-Estimat amic!- feu Van Dhällich, alegre, com sempre- quina alegria de veure’t!
-Bé, no tinc cap altre amic que a les set del matí vulgui rebre visites... en general dormen... hehehehe!
Varen passar a la saleta, que estava tapissada de llibres, i begueren una mica d’orxata i parlaren de coses com només els amics saben parlar-ne, és a dir, d’una forma completament avorrida per qui no està ficat a dins del món de referències internes, coneixements i vivències que els dos amics han anat acumulant al llarg dels anys. A més a més, Van Dhällich feia jocs de mots amb triples i quintuples significats, i només algú intel•ligent com el Dr.Tarradellas els aconseguia deixifrar.

-Bé- diguè el dr. Finalment- em sembla que ja t’he entretingut massa, eh?
-Oh, no te’n vagis encara, tenim tot el temps del món!
-I què passa amb els teus entrevistats per allò de la sortologia?
-ah, és veritat... ja arribo tard! Bé, no crec que li importi, o sigui que, bé... Adeu!
Van Dällich Marxà corrent, deixant al doctor a casa seva.
Tornà a entrar.
-Espera, aquesta es casa meva, no? Vaig a agafar la meva llibreta...

Ja feia un parell d’hores que havia tornat a casa, que havia passat llegint alguns articles a la revista Medical Science . Un dels més interessants era d’un dels seus gendres, que treballava amb ell i parlava de genètica a un nivell completament increïble, i era tan avançat que el dr. Quasi es perdia amb alguns dels detalls. Va mirar el rellotge, que li varen donar els seus sogres quan es va casar, i veiè que la seva dona aviat es despertaria. Anà a preparar-li el cafè i unes torrades amb mantega i melmelada.
Va tornar a emorzar amb ella, tot i que més lleugerament, mentre parlaven sobre què podrien regalar-li a un dels seus néts pel seu aniversari, inminent. Ell volia un videojoc en el que un ex militar amb implants biònics disparava contra monstres sortits de l’infern que s’alimntaven de caps humans mentre ell intentava salvar a la voluptuosa i semi nua damisela en problemes. Li comprarien un laboratori de quimica.

A l’hora de dinar, la seva esposa i ell menjaren el menú del club de Tènis i desprès, quan es disposaven a anar a coprar el regal, el doctor rebè una trucada. Era un altre gendre, que treballava a l’hospial.
-Papà-diguè- acaba d’arribar a urgències un home que em sembla que t’interessarà. Vine de pressa!
En un quart d’hora estava allí. El portaren a on hi havia el malalt, mentre tothom que el veia el saludava amb respecte.
El mirà. Coneixia perfectament aquella cara... L’única persona que havia arribat a odiar en tota la seva vida, l’unic que l’havia fet desitjar plans de venjança i de destrucció, d’usar el seu poder per a fer mal a algú... Es tractava d’un home jove, vestit de verd que havia perdut el coneixement quan un estant ple de llaunes li havia caigut al damunt. Tenia moltes ferides i havia perdut el coneixement però no era res seriòs. Ja havien arribat els seus altres dos gendres que treballaven a l’hospital i també el seu germà bessò, que era idèntic a ell però duia bigoti, blanc i espès.
-No hi ha dubte- diguè- és ell!
El jove que hi havia allà havia robat gran part dels diners de la família (feia anys) i havia deixat embarassades a les tres filles del doctor per a, posteriorment, desaparèixer.
-I ara què?- preguntà el doctor.
-Hem pensat que era millor que ho escollís vostè- diguè un dels seus gendres.
-Jo...
-No siguis ximple!- li diguè el seu germà- tots sabem que uan vegada vares imaginar el que faries en una situació així! Ens ho vas explicar! Amb el poder que tens tú, el poder que tinc jo i el prestigi dels teus gendres, no ens pot sortir pas malament!
El doctor sempre havia estat una bona persona... no havia fet mal mai a ningú... fins a aquest moment. Gràcies a l’ajut dels seus gendres i e lgermà, falsificà la identitat del jove, l’anestesià, el declarà mort i l’enterrà viu aquella mateixa nit al cementiri de la ciutat, en un procés d’esdeveniments increïblement irregular però factible gràcies als elements que el seu germà havia descrit.

Aquella nit tornà a casa i, en comptes de preguntar com li havia anat la tarda a la seva dona, agafà una ampolla de wisky i un vas del moble-bar i es deixà caure a la butaca. No sopà, l’unic que prenguè aquella nit fou tot el whisky de l’ampolla, fins a acabar adormint-se per causa de l’alcohol a la butaca, roncant sonorament per a viure la primera de les seves nits de malsons, que es repetirien totes les nits fins a la seva mort.