2 - Màrius

Va fer-se un cafè i unes torrades. Es movia molt bé per la casa, encara que no fos la seva. Va rentar els plats i va agafar petits fascons on hi flotaven diversos òrgans interns i parts mutilades del cos de la dona anomenada Sara Haro, amb qui havia compartit el llit aquella nit.
Ningú el va veure sortir del’edifici. Va agafar el cotxe (de la dona) i anà al banc, a ingressar els diners que li havia robat. Desprès, anà al seu apartament, a deixar els flascons a la nevera.
Els veins ja coneixien el seu ritme de vida irregular, gairebé no dormia a casa, però només el va veure entrar el Luis, el porter, que ni el va saludar.
Es va asseure al sofà. Tota la casa estva desendreçada, ja que no hi parava gaire, i a terra, davant del televisor, hi havia l’esquelet d’un gat que havia torturat fins a la mort feia molt de temps. Ja ni feia mala olor. “Quina llàstima que la Sara no tinguès cap gat” pensà.
Li agradaven molt més els gats que els gossos, per exemple, molt més altaners i independents. I mantenien a ratlla als ratolins. “Per sort, a casa no hi ha ratolins” pensà “perque els unics gats que hi ha estàn morts”.
A les deu, s’incorporà. Baixà al carrer i es disposà a agafar l’autobús. El cotxe de la Sara l’havia hagut d’abandonar lluny de casa, no volia deixar proves que el relacionessin amb ell... Perque deixava proves, petjades dactilars, cabells, fluids i d’altres coses, però com que no constava en cap arxiu, simplement havia d’evitar que les pistes es poguessin relacionar amb ell, un jove bastant atractiu però sense res més en particular. Al menys a primera vista...
Va anar a casa d’una amiga de la Sara, de qui li havia fet parlar. Era com ella, soltera i bastant solitaria...
-Elena Sandoz?
-Eh... sí, si que ho soc...
-Ho sabía! Jo soc un amic de la Sara.
-La Sara Haro?
-Sí!- va fer-se el vergonyós- es que et vaig veure en una foto i li vaig demanar que em parlès de tú...
La Elena estava carregada de bosses que portava del supermercat al cotxe i ell va agafar-ne unes quantes, en un gest galant.
-com va?
-Oh, bé... I així em vas veure en uan foto de la Sara?
-Sí... Bé, es que jo soc un noi vergonyós i em costa molt de relacionar-me amb les persones... I m’és fàcil de fer-ho si les “conec” abans.
-Ja ho veig... I, així, la Sara i tu...?
-Amics, només amics... A mi em queia simpàtica però no era el meu tipus... Massa alta, i rossa, no m’agraden els cabells rossos...- “ara ve el bo”-m’agraden més així, com tu, petites i amb cabells castanys... I La Sara era una mica empalagosa...
La cara de la dona no li deixava cap dubte... A ella li agradava que ella li “agradès”...
-I doncs, aquest és el teu cotxe?
-Sí...
Varen obrir el maleter i començaren a posar-hi les bosses.
“Hi cabrien més de dos cossos...”
-I, bé... em preguntava...- va dir ell gratant-se el braç amb un posat fals de vergonya-que vols venir a dinar amb mi?- fins i tot sabía posar-se vermell.

Era un petit restaurant amb un menú interessant i una petita carta. Ell estava segur que l’Elena sería la seva nova víctima... Havia desenvolupat l’estranya capacitat d’interpretar el llenguatge corporal de les dones amb una gran exactitud; les solitaries i tristes eren de les que més clarament identificava: Els seus gestos duien implícit un desig d’acceptació i de companya, la seva veu encara més. La seva forma de moure’s, de vestir-se, les coses que els cridaven la atenció... Això li era de gran ajuda perque una dona així està molt més disposada a acceptar la companya d’un estrany, i, tot i que també ho havia provat amb daltres dones, aquelles eren les que més li agradaven tant a ell com a Déu. Els sacrificis provenients de dones com aquestes saciaven a Déu molt més que el de les altres.

Ara ja es trobava a casa de la dona... Va haver de guardar els ulls i llengua en el mateix flascó perque n’hi faltaven. Aquesta tampoc no tenia gat.

Va fer el paquetet de costum i va agafar el cotxe. Amb aquell maleter, podria captar i seduir alguna altra dona i portar el cadàver a casa seva on el tractaria directament.

Eren les nou i quinze. Tornava a casa. Es tractava d’un barri bastant dolent i, abans d’entrar-hi, el va parar la policia. Déu s’enfadaria...
-Bon dia
-Bon dia
Era un agent molt jove.
Al cotxe patrulla n’hi havia un altre que era tot el contrari, una vella ruina vestida d’uniforme.
-Es tracta d’un control rutinari- diguè somrient.
“és el cotxe, massa luxós... Hauria d’haver-lo abandonat, com tots!”
-Que puc veure aquest paquet que porta al seient del copilot, senyor?
"El paquet no, el paquet no!”
El policia el va agafar sense esperar la resposta. En obrir-lo, va fer cara d’horror.

Un tret va atravessar el seient del costat però ja estava a molta distància. La persecució va ser llarga, no aconseguí despistar-los fins molt després i gràcies a un pas a nivell. Quan baixà abandonant el paquet, quasi estava al centre de la ciutat. Ara no el trobarien, era expert en canviar d’aspecte... Quan va agafar el metro semblava un jove disposat a anar de marxa encara que fossin les sis. Va sortir després de dues parades, molt al centre de la ciutat.
“Això és un càstig de Déu per haver abandonat les ofrenes!”
El policia estava al carrer del davnt, preguntant per si l’havien vist.
Va entrar al primer edifici que va trobar i va picar a diverses portes.
A la primera, un home gras i calb que el va fer fora amenaçant-lo.
Una dona anciana li va dir que no volien comprar res i un home estrany va sortir com si l’acabés de despertar, fent-lo fora ràpidament.
A la quarta porta li va obrir una dona jove.
“Li haig de dir que soc un agent especial que ha de comprovar que no l’estiguin espiant des de l’edifici del davant.”
La dona el va desoclocar completament.
- Màrius?
“Com sap el meu nom!?”
- Eh... sí.- responguè ell.
-Com has sabut que vivia aquí?
-Bé... jo...
“no se m’acut res!!”
-Si no ens veiem des de l’institut!
-Doncs... Sorpresa!
“L’institut? Qui és aquesta dona?”
-Vols passar a sopar? Tinc menjar de sobra...
-Sí, sí, gràcies- això era el que necessitava per a fugir del policia, hauria de seguir fingint- precisament venia a veure’t per quedar i anar a sopar a alguna banda...

La noia es movia com les que li agradaven a Déu, solitaria i desesperada... No tenia anell de casada i una figura agradable. Sentia que el policia no podia saber on era si estava amb ella.

-I doncs, com és que has vingut a veure’m?- diguè la dona servint la amanida.
-És una mica estúpid- havia de dir alguna cosa per a fer temps...- em fa una mica de vergonya...
-No, no et preocupis, a l’institut parlavem sovint de coses estúpides que ens passaven pel cap, comentavem els nostres somnis...
“Els somnis? Amb qui parlava dels somnis a l’institut...?”
-Ah, sí!- “És la Laura!”- Doncs precisament, he vingut a veure’t perque,- Vençut l’obstacle, la seva imaginació i capacitat d’actuar varen tornar a funcionar a ple rendiment- fa uns dies, vaig tenir un somni en el que apareixies, amb l’aspecte que tenies quan anaves a l’institut, es clar, fent de secundari. I, en llevar-me, vaig preguntar-me “Què se n’ha fet, de la Laura?” Vaig informar-me i, bé, ja soc aquí.
-Caram! La veritat es que no hi penso gaire, jo, en els temps de l’intitut...
-Ni jo, ara tinc altres coses en que pensar... però gràcies al somni, estem aquí, sopant... Tot i que em sap greu d’haver vingut sense avisar... fins i tot estaves vestida per anar a dormir...
-No, qui ho ha de sentir soc jo... potser queem vagi a posar alguna cosa al damunt...
-no, no...-“ara ve el moment clau”- A mi ja m’agrada...
La dona va enrogir.
“Bingo!”

“Déu estarà content, Ara que m’he aparellat amb la dona, m’adormirè i despertarè una hora després, en la que faré el sacrifici ritual... Però, per ara, a dormir...”